 |
Web Hosting by Netfirms | Free Domain Names by Netfirms |
|
|
|
|
|
!NO
A LA IMPUNIDAD!
por Berta Noguer Roma
|
cerámica | intervenciones | textos | allpamérica | promoción cultural | activismo | una pasión, el Perú | página principal
|
!NO
A LA IMPUNIDAD!
Apartats del treball: ·
Activistes, els catalitzadors pel canvi Activistes,
els catalitzadors pel canvi Davant els excessos més grans de la "cultura popular", el món de l'art i la cultura ha agafat posicions, dins d'una reanimació que és, al mateix temps, la dels ciutadans i els moviments socials. A València, per exemple, s'han multiplicat les plataformes contra la política destructiva i especuladora, i en bona part de les protestes els artistes han aportat el seu treball com a reclam mediàtic i simbòlic. A vegades, l'acció social també sembla haver-li tornat el sentit a un art enfonsat a l'esterilitat de la seva parcel·la institucional i en una espiral de cinisme ( o de ingenuïtat) i de narcicisme de difícil resolució. La llista d'intel·lectuals i artistes que s'han movilitzat en reacció a la guerra a l'Irak és immensa. En una recent crònica (Libération, 10/5/2003), Jean Baudrillard afirma que la guerra contra Irak " S'obra cap a una guerra infinita que mai tindrà lloc. A partir d'ara, ens espera aquest suspens, aquesta actualitat difosa de xantatge i terror sota la forma de principi universal de prevenció. (...) La raó fonamental (d'aquesta mena de prevenció) és la instauració d'un ordre de "seguretat", una neutralització general de les poblacions sobre la base de un no-aconteixement definitiu".L'eficàcia de les plataformes no es posa ja en dubte, si més no per movilitzar tantes persones amb una mateixa idea. Potser no va tenir èxit en les causes, però es va crear un estat d'opinió molt important, encetant una sensibilitat que, mica a mica, anirà donant els seus fruits. L'artista "compromès" amb la seva realitat política i social reclama per a l'art la qualitat "expressiva" del moviment social. Es fan obvies així algunes qüestions importants: que l'artista no crea un movimet social (només el de la seva autonomia), encara que existent; però sobretot s'oblida que un fet que caracteritza als anomenats "Nous Moviments Socials" (NMS) és precisament la poetització de la protesta, una protesta a la qual artistes i poetes poden aportar alguna cosa, però que, com a element característic dels moviments, els precedeix. La Teoria d'Art que desenvolupa Adorno es podria resumir en un fragment que defineix Raúl Gabás de la següent manera: "En la nostra uniforme i dominada societat de masses despareix l'art genuí, que es forja a l'experiència concreta de l'individu a través del patiment pels contrastos entre la propia aspiració a la felicitat integral i els antagonismes socials. L'art ha ofert a la societat administrada de la nostra època, lluny de captar els manantials del cor humà, reprodueix la vida monòtoma de tot organitzat, identifica l'art amb la vida quotidiana." Paloma
Blanco, Jesús Carrillo, Jordi Claramonte i Marcelo Expósito,
a Modos de hacer Arte Crítico, esfera pública y acción
directa ens expliquen que l'activisme és un "posicionament
de l'artista en el qual la pràctica artística es contextualitza
en situacions locals, nacionals o globals, i el públic es converteix
en participant actiu (...) D'aquesta manera, els artistes es converteixen
en catalitzadors pel canvi, posicionant-se com a ciutadans activistes.
Diametralment oposats a les I és que ser un artista activista és una manera de viure, una actitut, se'n podria anomenar popularment una "pose", que manté ferma la seva crítica davant una realitat dura i injusta. Roxana Cuba es preguntava "Com pot una persona emocionar-se per la música, la plàstica, la dansa, i mantenir-se al marge de uns genocidis que careixen totalment de onra, crèdit i estimació?" Carol Becker ens diu a una entrevista feta l'any 1995 que "molts artistes d'aquest país comencen a refusar la posició d'aillament i marginalitat que se'ls havia otorgat i que ells mateixos havien confós erròniament amb la llibertat." Roxana Cuba és una artista activista molt sensible amb el seu marc històrico-polític (del Perú), i segueix compromesa amb una actitut crítica cap a les injustícies que hi ha al seu voltant. "Així com hi ha resultats que satisfan la sensibilitat estètica de l'artista, també hi ha d'haver principis que satisfacin la sensibilitat ètica de l'ésser humà, siguin a nivell individual o social. Els rols que assumim (...) han d'estar lligats a la realitat en la que hem nascut. Al mateix temps que la nostra obra ha d'ésser un desafiament a la realitat. Un desafiament constant de reflexió i imaginació, per no caure en la nostra confusió cultural i social on mai està suficientment clara la diferència entre causa i efecte." Roxana Cuba es compromet amb el seu entorn i, amb una ideologia democràtica i una alta capacitat reflectiva de l'intel·lecte, respon, evalua i critica els "mals" de la seva societat, per defensar les causes justes, posant-se de part d'un públic desafavorit, i que l'ajuda a donar a conèixer la seva veu, el seu vot, en definitiva. Com deia Herbert Read: "L'art actual és un art de protesta; protesta contra una civilització que es mostra indiferent davant de tots els valors ètics i estètics." Dubuffet afirmava que "la autèntica missió de l'art és esdevenir subversiva". Així
doncs, desorientar lleis, posar el llenguatge en crisis, mostrar com
les diferents ideologies ens posicionen i ens perverteixen com a objectes
del discurs... tot això pot protestar-ho, l'art crític,
perquè l'art crític pretén que no hi hagi cap mena
de censura cap a l'opinió de cada persona; però, amb una
responsabilitat molt ètica. "L'activisme cultural pot definir-se d'una manera senzilla com l'ús de mitjans culturals per tractar de promoure canvis socials. Relacionat amb els programes activistes iniciats per artistes, músics, escriptors i altres productes culturals, tal activisme assenyala la interrelació entre la crítica cultural i el compromís polític." Brian Wallis, "Democracy And Cultural Activism" El context geogràfic, socio-cultural de Roxana Cuba:El Perú
El Perú és un país situat a la part occidental de l'Amèrica del Sud, el tercer més gran d'aquest sub-continent, deprés del Brasil i l'Argentina. Té una superfície d'1 285 216 km2, que va quedar definida després del protocol de Río de Janeiro, firmat el 1942, en què es van delimitar les fronteres del país respecte a l'Equador. Aquesta superfície és dues vegades i mitja més gran que la d'Espanya. El Perú limita al nord-oest amb l'Equador, al nord-est amb Colòmbia, a l'est amb el Brasil, al sud-est amb Bolívia, al sud amb Xile i a l'oest amb l'oceà Pacífic. El territori peruà està situat a la zona intertropical, no obstant això té uns trets característics que el distingeixen d'altres zones tropicals del planeta. El Perú s'estén al llarg de 2000 km, de nord a sud. Aquesta mateixa direcció segueix la serralada dels Andes, que voreja tota la part occidental de l'Amèrica del Sud. Aquesta serralada ocupa el 40 % del territori peruà i es pot considerar que és la columna vertebral del país, entorn de la qual s'articula la resta. Així doncs, el territori està dividit en tres grans regions: la Costa, la Sierra i la Montaña. La Costa va des del peu occidental de la serralada fins al litoral; la Sierra és la regió de la muntanya andina, i la Montaña comprèn el vessant oriental de la Sierra i la part de la plana amazònica que pertany al Perú. El Perú està vivint una de les crisis més greus de la seva història, la cual es caracteritza per: 1) L'estancament de la producció agropequària i la disminució de la producció d'aliments, la qual cosa crea una dependència alimentària de l'exterior important; 2) L'augment simultani de la producció de coca, transformada en cocaïna fora del país; 3) La insuficiència de l'aparell estatal a l'hora de dur a terme una política eficaç per millorar la situació del país; 4) La prioritat donada al consum de productes importants, com a conseqüència de la liberalització del comerç exterior i de la insuficiència de la producció interna; 5) una població que viu cada vegada més als límits de la misèria i que, a més a més, ha estat afectada pel còlera, una plaga que s'afegeix a la fam; 6) La inestabilitat política i econòmica, que fa difícil que els inversors decideixin invertir-hi, malgrat l'acord signat el 16 de maig de 1991 amb els Estats Units per intensificar les relacions econòmiques entre tots dos països, acord que va implicar la creació del Consell per al Comerç i la Inversió. (Aquest conveni s'inscriu dins de l'operació anomenada Iniciativa per les Amèriques , que va impulsar el president nord-americà George Bush, amb l'objectiu de "crear una zona de lliure comerç a l'hemisferi".)
Durant el segle XX, militars i civils s'han alternat en el poder. Cal fer esment del cop d'estat donat el 1968 pel general Juan Velasco Alvarado, el qual va imposar una política de caràcter nacionalista, populista i reformista. El va succeïr un altre militar, anomenat Francisco Moralez Bermúdez.
Les eleccions democràtiques de l'any 1978 les va guanyar el líder
de l'Aliança Popular Revolucionària Americana (APRA),
Víctor Raúl Haya de la Torre, que va elaborar una nova
constitució l'any 1979. Després es van succeir els governs
de Fernando Belaúnde Terry (1980), Alan García (1985)
i Alberto Fujimori (1990) que no han continuat la política nacionalista
i populista de Velasco Alvarado. Alberto Fujimori, d'ascendència japonesa, va imprimir caràcter de la seva presidència en derrotar de manera sorprenent l'escriptor Mario Vargas Llosa. Amb el suport de Cambio 90, una formació sense estructura nacional ni experiència parlamentària, Fujimori va emprendre una política econòmica radical, que alguns consideraven copiada del programa electoral de Vargas Llosa. Va privatitzar les empreses públiques, va combatre la inflació i va aprovar uns pressupostos austers, en els quals van ser eliminades nombroses subvencions als productes de primera necessitat. Al mateix temps, va desencadenar una ofensiva, militar i judicial, contra les guerrilles de Sendero Luminoso i de l'MRTA, que havien crescut gràcies a la feblesa de l'anterior president, el social-demòcrata Alan García. Fujimori va obtenir alguns èxits, entre ells la detenció del líder de Sendero Luminoso, Abimael Guzmán, el "president Gonzalo" per als seus seguidors, i la reactivació d'una economia que presentava signes de paràlisi. En un gest audaç, a l'abril de 1992, el president va dissoldre el Parlament, que obstruïa la seva gestió perquè Cambio 90 estava en minoria, i va atacar el poder judicial , que acusava de sedir davant els senderistes. Amb el suport dels militars, Fujimori va fer front a les condemnes internacionals, que no es van distingir per la seva virulència, i les crítiques de l'oposició, en especial dels apristes i Vargas Llosa. Tanmateix, l'anomenat Fujigolpe va ser ben rebut per la part de la població que es queixava del funcionament de la justícia i del Parlament. Reformada la Constitució per permetre la reelecció del president, Fujimori va derrotar en les eleccions de 1995 l'ex-secretari general de les Nacions Unides Javier Pérez de Cuéllar, candidat d'una coalició conservadora. El segon mandat presidencial va ser de continuïtat, especialment en la política econòmica, que havia aconseguit atraure inversions estrangeres en sectors clau.
Fujimori, que presentava Sendero Luminoso i l'MRTA com pràcticament
liquidats, va patir el ressorgiment dels dos moviments. El primer, dirigit
per Óscar Ramírez Durán, comandant Felicià,
va desencadenar una important ofensiva a l'agost del 1996 a la zona
selvàtica de l'Alto Huallaga. L'MRTA va ser més atrevit,
ja que va assaltar la residència de l'ambaixador japonès
a Lima, el desembre del mateix any. L'escamot de l'MRTA , dirigit pel
comandant Evaristo, va demanar l'alliberament dels 450 seguidors del
moviment empresonats per deixar en llibertat les personalitats que tenia
com a ostatges. Fujimori va rebutjar aquesta exigència; finalment,
el 22 d'abril de 1997 La situació s'ha agreujat molt des del 1997 fins als nostres dies. Fujimori ha estat acusat de varis delictes molt greus, segrestos, violacions, assessinats,... i per aquest motiu s'ha enviat una solicitud d'extradició en un comunicat oficial que demana al govern del japó que no el tingui com a refugiat:
Pier Paolo Marzo Rodríguez COMUNICADO OFICIAL RE/ Nº 022-03 SOLICITUD
DE EXTRADICIÓN DEL EX PRESIDENTE 1. El Ministerio de Relaciones Exteriores informa que, en la fecha, el Gobierno del Perú, a través de su Embajador en Tokio, ha solicitado la extradición del señor Alberto Fujimori a través de una Nota Diplomática firmada por el Canciller Allan Wagner Tizón y dirigida a la señora Yoriko Kawaguchi, Ministra de Relaciones Exteriores del Japón. Dicha nota acompaña al Cuaderno de Extradición elaborado por el Poder Judicial peruano, correspondiente al proceso penal seguido contra el ex Presidente Alberto Fujimori por los casos "Barrios Altos" y "La Cantuta". 2. La Nota Diplomática con la que se ha remitido el Cuaderno de Extradición fundamenta la solicitud en los delitos imputados al ex Presidente Fujimori (homicidio calificado, lesiones graves y desapariciones forzadas), en tanto que éstos configuran violaciones graves a los derechos humanos, a normas consuetudinarias internacionales de carácter imperativo y crímenes contra la humanidad que se encuentran sancionados tanto en el ordenamiento legal peruano como en el del Japón. 3. El ex Presidente Fujimori es requerido por la Sala Penal Transitoria de la Corte Suprema de Justicia de la República del Perú, por los cargos de coautoría en el homicidio calificado (asesinato) de quince personas (incluyendo un niño), que se encontraban celebrando una reunión social en una zona céntrica de la ciudad de Lima conocida como "Barrios Altos", en la que además sobrevivieron cuatro personas con graves lesiones. Asimismo, por los cargos de coautoría en la desaparición forzada y el posterior asesinato de nueve estudiantes y un profesor de la Universidad Enrique Guzmán y Valle, "La Cantuta". 4. Tales delitos corresponden a los tipos penales contenidos en los artículos 108º, 121º y 320º del Código Penal peruano. Los mismos delitos se encuentran contemplados en los artículos 199º, 204º y 220º del Código Penal japonés. Ello cumple con el requisito de la doble incriminación de las causas por las que la justicia peruana solicita a las autoridades japonesas conceder la extradición del ex Presidente Fujimori. 5.
Se trata de graves violaciones y delitos contra los derechos humanos.
En ese marco, el Estado peruano tiene no sólo el derecho sino
la obligación internacional de solicitar la extradición
del ex Presidente Fujimori. En efecto, el Perú es parte del Pacto
Internacional de Derechos Civiles y Políticos (al igual que Japón)
y de la Convención Americana sobre Derechos Humanos, cuyos artículos
2(1) y 1(1), respectivamente, determinan que los Estados partes tienen
el deber de respetar y garantizar los derechos humanos reconocidos por
el tratado respectivo a toda persona bajo su jurisdicción.Dentro
de la obligación de garantía, según constata la
jurisprudencia internacional, están incluidos el deber de investigar
las violaciones a los derechos humanos y el deber de sancionar, si fuere
el caso, a los responsables. Por lo tanto, el sometimiento a juicio
de quien haya sido judicialmente identificado como presunto autor de
un delito contra los derechos humanos, no es solamente un acto de aplicación
del derecho penal interno, sino el cumplimiento de una obligación
del Estado de conformidad con el derecho internacional. Consecuentemente,
es imperioso que el Gobierno del Japón cumpla con el deber de
cooperar para que la garantía internacional de los derechos humanos
sea efectiva, tomando medidas 6. Adicionalmente, la Convención de las Naciones Unidas contra la tortura y otros tratos o penas crueles, inhumanas o degradantes, configura la responsabilidad del agente del Estado cuando es infligida por un funcionario público u otra persona en el ejercicio de funciones públicas, a instigación suya, con su consentimiento o aquiescencia. Esta misma Convención establece la obligación de todos los Estados de detener, procesar o extraditar a toda persona que sea responsable directa de actos de tortura o los haya propiciado con su complicidad, instigación o autoría intelectual. 7. El derecho internacional establece que todos los Estados tienen el deber de extraditar a las personas acusadas de haber cometido graves violaciones a los derechos humanos, estando obligados a evitar la impunidad. 8. Los documentos y testimonios que componen el Cuaderno de Extradición contienen suficientes indicios razonables que fundamentan las imputaciones contra el ex Presidente, quien formó parte de la cadena de mando del "escuadrón de aniquilamiento" denominado "Grupo Colina" durante su mandato. 9. El Poder Judicial del Perú solicita la extradición de un ciudadano peruano que ha hecho ejercicio continuo y público de su nacionalidad peruana, desde su nacimiento hasta la actualidad, para que responda a la imputación de delitos cometidos en el Perú durante el desempeño de la Presidencia de la República. 10. El Perú garantiza el respeto del debido proceso, el Estado de Derecho, la independencia de los poderes del Estado y las libertades, derechos y garantías que corresponden a todos sus nacionales, incluyendo al ex Presidente Alberto Fujimori. Igualmente garantiza el recurso a la Corte Interamericana de Derechos Humanos en caso que algún derecho se considere conculcado. Invocar una segunda nacionalidad no puede ser argumento para evadir la justicia y consagrar la impunidad. 11. En la comunicación enviada a las autoridades del Japón, se ha reafirmado la nacionalidad peruana del ex Presidente Alberto Fujimori y el ejercicio continuo y público de la misma por el ex mandatario, desde su nacimiento hasta la actualidad. La nacionalidad peruana ha sido reconocida en reiteradas oportunidades por el Gobierno del Japón. Tal es la nacionalidad peruana del ex Presidente Alberto Fujimori, que el propio Gobierno japonés la reconoció expresamente en el pasado, al ser recibido en territorio japonés por el Emperador del Japón con los honores propios de un Jefe de Estado peruano, siguiendo el protocolo japonés reservado para mandatarios extranjeros. Dicho trato no correspondía a un súbdito japonés. 12. El señor Fujimori actuó de manera arbitraria y acomodaticia, teniendo por meta, no la definición de una alegada "doble nacionalidad" para escoger aquélla que se ajustara a una preferencia demostrada por su trayectoria personal, sino inmediatamente después de haber abandonado el Perú, renunciando a la Presidencia de la República desde Tokio y cuando se había revelado ante la opinión pública mundial indicios de diversos delitos y actos graves de corrupción. El beneficio perseguido por el señor Fujimori al invocar la nacionalidad japonesa nada tuvo que ver con su origen, sino con su inocultable propósito de escapar de la justicia peruana que lo requiere. Hace sólo unos días, el señor Fujimori ha formado en el Perú un nuevo movimiento político, lo que denota su convicción de no ser japonés y haber obtenido esta nacionalidad sólo para sustraerse de la justicia en el Perú y contar con la cobertura para seguir actuando en la política peruana. En derecho internacional la obtención de una nacionalidad en fraude a la ley es nula. 13. El Perú espera del Gobierno del Japón una respuesta favorable y oportuna al pedido de extradición, en nombre de las víctimas, sus deudos, la justicia, el derecho internacional, los derechos humanos, la cooperación judicial internacional, la reciprocidad y el compromiso del Gobierno japonés y de la comunidad internacional de erradicar la impunidad de los crímenes contra la humanidad y graves violaciones a los derechos humanos. "Vam veure als grans i orgullosos líders empresarials, nacionals i estrangers, sotmetre's al capità Montesinos. Demanant-li desde diners fins a cops d'Estat. A funcionaris públics, de tots els nivells, negociant i pactant els destins i recursos de tots els peruans. Als alts càrregs militars i policials firmant la indigna i traïdora carta de subjecció." Així parla de la situació l'artista Roxana Cuba, en un text titulat "corrupció". És necessari, per entendre la força de les reivindicacions de tota la gent que participa de manera espontània, haver-te documentat bé del context socio-polític-econòmic, etc... (cultural) en que s'escriuen aquestes protestes, on es crea la obra d'art. La obra adquireix el valor rehivindicatiu, solidari i també molt reflexiu a partir de llabors. L'artista activista Roxana Cuba, ètica i política en l'Art "Cuando uno tiene el privilegio de nacer en uno de los valles más hermosos del Perú, la marca se hace imborrable. Así como uno se nutre de la naturaleza, de las gentes, de su cultura, también la hieren desde pequeña las injusticias, las diferencias, las exclusiones. Por herencia y por vivencia, la estética y la ética están indisolublemente ligadas para mí puesto que las dos tocan nuestra sensibilidad. (...) Precisamente, la naturaleza sensible del artista y la capacidad reflexiva del intelectual los debe convocar siempre a las causas justas. ¿Qué gen degenerativo del alma se apoderó de la gran mayoría de intelectuales y artistas en estos años nefastos e indignos que llenaron de horror y miseria nuestra vida cotidiana? ¿Qué esperanza puede tener un pueblo si sus gentes más preclaras, apasionadas y libertarias no pueden comprarse el pleito de las grandes mayorías, que luchan por sus derechos más elementales porque no pueden meterse en "política", o porque están muy ocupadas con su trabajo?" "Mi participación en política la asumo de la misma manera que la creación artística con pasión, intuición y una enorme convicción. Lo hago desde lo que llaman sociedad civil. No me interesa la política partidaria pues no creo en ideologías cerradas ni en organizaciones verticales que en la mayoría de los casos sólo ambicionan el poder. Mas bien, la experiencia de estos años me reafirma en la necesidad de construir organizaciones abiertas, horizontales y transparentes, en donde se respete el proceso de cada persona y en donde el consenso sea el bienestar integral del ciudadano, impulsando los cambios estructurales desde la base de la sociedad. Como en tantas otras organizaciones de las llamadas antiglobalización, aspiramos a crear un nuevo sentido común, un nuevo orden mundial en donde lo urgente sea el ser humano." La Roxana activista a la Resistencia
Roxana Cuba participa en marxes, mítings, plantons, esdeveniments, protestes, exposicions, amb associacions dels drets humans dels estudiants, de dones, gremis laborals, organitzacions polítiques i civils des de els anys 90. Assegura que apropar-se al activisme del carrer va ser un procés difícil, llarg i profund, però que això va enriquir la seva vida i la va omplir de més sentit, la va fer créixer com a ésser humà, reconèixer la realitat real del seu país, trobar-se amb gent extraordinària, meravellar-se amb la solidaritat, establir llaços de enorme afecte amb tots aquells que va compartir somnis, expectatives, frustracions, pors, tristeses i alegries. A l'any 2000 va iniciar l'experiència amb la Resistencia: "Ens vam caracteritzar per treballar desde una perspectiva creativa, simbòlica, lúdica, amb molta entrega, compromís, irreverència i coratge les vint-i-quatre hores del dia" La
Resistencia neix el maig del 2000 com una coordinadora d'iniciatives
ciutadanes democràtiques. En els seus inicis va convocar a persones
i petites organitzacions de l'anomenada societat civil, composades bàsicament
per artistes, intel·lectuals, treballadors, professionals i universitàris.
Algunes organitzacions i individus tenien una llarga experiència
en la lluita social, d'altres iniciaven les primeres activitats. Què
els aglutinava? La lluita contra la mafiosa dictadura fujimontesinista
i la recuperació d'una democràcia aguantada en principis
i valors ètics que s'exercíen tant en el nostre escenari
polític, com en la vida quotidiana. Tots coincidíen en
que era impostergable el reconeixement i enfortiment del respete a tots
els nostres drets humans. Roxana Cuba té uns ideals molt sòlids i clars, els quals ja m'hi he referit anteriorment, i crec que estan en concordància amb el que postula que no tolera La Resistencia: "¿A qué se resiste La Resistencia? Nos resistimos a la pobreza material, intelectual y emocional. Esto es falta de educación, salud y empleo digno, en una sociedad donde hay una carencia absoluta de igualdad de oportunidades y posibilidades para todos. A la profunda corrupción de instituciones públicas y privadas que ha empobrecido nuestro país, ha llenado de horror y miseria la vida cotidiana, ha destruido la esperanza de futuro y envilecido la relación entre peruanos. La corrupción engendra pobreza y la pobreza engendra violencia. A la globalización cultural y económica. Nuevos mecanismos para profundizar viejos colonialismos. Traducidos en la forzosa aplicación de políticas económicas, impuestas por organismos financieros internacionales: FMI, BM, BID, OMC, que responden únicamente a los intereses de los poderosos. Políticas que han fracasado en la mayor parte del mundo. También nos resistimos a los dogmatismos que llevan a la promoción y práctica de cualquier pensamiento único, conocimiento único o verdad única. Excluyendo las vitales y enriquecedoras diferencias. Nos resistimos al deterioro en los términos de intercambio y fomento de la mendacidad subsidiada, promoviendo la completa destrucción de la propia cultura y autoestima, tanto en la dimensión personal como colectiva. A los monopolios privados nacionales y transnacionales que imponiendo sus propias reglas, que son las reglas de la expoliación, han sentando sus reales, sobre todo, en el sector más vulnerable e imprescindible como son los servicios públicos básicos. Estamos en contra de la cultura de la impunidad y la culpa impuesta entre nosotros desde la Colonia hasta nuestros días. Sustentada por vacíos legales de nuestro marco jurídico, así como por el equívoco mensaje-mandato de instituciones civiles, políticas y religiosas que interesadamente quieren que sigamos confundiendo crimen, sanción y justicia con pecado, perdón y reconciliación. Nos resistimos al autoritarismo, a la discriminación racial y cultural, sistema perverso de convivencia social que nos rige con nuestra tácita aceptación. De la misma manera nos oponemos rotundamente a cualquier otro tipo de discriminación que atente contra la libertad y dignidad humanas. No admitimos la destrucción criminal e irresponsable del medio ambiente, que significa la pérdida de la riqueza de todos, para el beneficio de unos pocos. Rechazamos tajantemente la injerencia, intervención o influencia militar extranjera bajo cualquier forma o pretexto. Necesitamos con urgencia impulsar, promover y difundir un nuevo sentido común, un nuevo referente cultural con valores tan milenariamente sólidos como la reciprocidad, que nos permita recuperar nuestra dignidad, nuestra autoestima como personas y como nación. El ser humano como arte y parte del mundo todo. Teniendo como derrotero la construcción de la cultura de la inclusión y la recuperación del casi desaparecido concepto del bien común. La participación con responsabilidad, compromiso, transparencia y justicia en la refundación de una nación de naciones donde se aspire a otro tipo de poder, el de mandar obedeciendo. Tenemos que dar cabida al legítimo derecho y a las expectativas de los pueblos a ser parte fundamental en la elaboración y gestión de sus propuestas. Donde las diferentes organizaciones de las bases de la sociedad se articulen bajo el lema de "la unidad en la diversidad" de origen milenario. De esta forma anhelamos que se concrete, más temprano que tarde, el tan ansiado bienestar." (FOTOS
EN EL ORIGINAL)
"Reconstruyamos
nuestros puentes" (FOTO EN EL ORIGINAL) Roxana Cuba, sense deixar de ser una artista del seu temps, afirmant, pel contrari, una clara consciència pel despullament de seves autèntiques arrels, rescata en el seu món natural i artístic amb el que s'identifiquen plenament les seves ceràmiques, plens del fang amb el que "Déu va fer als peruans", animant amb un llenguatge contemporani les fonts de la nostra cultura. El paisatge i l'art dels ancestres emergeixen de les seves mans com una llum ben viva, com un cant a la bellesa del Perú en aquest viatge de retorn als seus orígens. Però, com afirma Leslie Lee, professor i crític d'art, el que sorpren i impressiona del treball de la Roxana és l'enorme varietat d'alternatives paissatgístiques que l'animen, que juntament amb la seva vocació experimental i una esmerada tècnica rescaten l'antic ritual de procediments de la ceràmica precolombina en el qual la crema a baixa temperatura i el engobe deixen particulars característiques. La ceràmica contemporània al Perú, fa la seva aparició a la dècada dels anys 1960; allà s'hi comencen a entreveure els vidrellats, colors, esmalts i també un interès per part de les galeries d'art per realitzar exposicions de ceràmica. Comencen a sorgir ràpidament diferents tallers; cadascú amb el seu estil propi. És allà enmig de tot aquest entusiasme on apareix Roxana Cuba amb una enorme curiositat i gran sentit d'experimentació i recerca. Félix Oliva diu: "Roxana s'ha convertit en la més bullent investigadora de pastes, esmalts, colors i òxids del país. És un alicient per a tots els ceramistes comptar amb una persona d'aquest temperament; a més a més, fora de tot egoïsme està sempre disposada a mostrar els seus valuosos aconseguiments. Incansable treballadora, dedica íntegrament amb enorme passió tot el seu temps al fascinant art i la ceràmica.", per acabar dient que l'exposició de Roxana Cuba és la millor mostra de ceràmica de l'any 1996. "El Muro que Habla", intervenció en la via pública. Impressió serigràfica sobre ceràmica (FOTO EN EL ORIGINAL)
A la galeria de Petroperú, Lima (desembre del 2002 fins el gener del 2003). Quatre artistes exposen les seves obres, tres d'ells van estar en les etapes inicials del col·lectiu polític La Resistencia i una, Roxana Cuba, la qual persisteix com activista. Pedro Flecha comenta d'aquesta mostra que "Ressalta notablement la obra de Roxana, que presenta un gran mural anomenat "El Muro que habla" i que ella defineix com una intervenció a la via pública. Sóc testimoni, per ser el seu amic i company a La Resistencia, del desenvolupament del procés que ha portat a l'artista a reptar plàsticament un dels conceptes més controvertits, la relació entre art i política, cosa que abans havia fet en conferències." Segons John Fowles, (The Aristos. New American Library 1970), "l'artefacte"o l'obecte de l'art, és quelcom que pot ser gaudit en absència de l'artista i és la millor manera de comunicació dels éssers humans. L'art és un portador d'informació i és intemporal, és a dir, que la duració de la seva supervivència és un factor de la seva bellesa. Diu, també, que alguns artefactes poden sobreviure perquè el futur pugui utilitzar-los a favor o en contra de l'època que els va produïr. En el creador i en l'espectador l'art és, conseqüentment, una intenció de trascendir el temps. La trascendència com artefacte no implica que originalment hi hagués la intenció de trascendir només un component estètic. Molts artefactes, potser la gran majoria, a la història de l'home van ser en el seu orígen objectes múltiples el quals "la forma artística" era una de les seves qualitats entre altres, per exemple: la revolució estètica que fa Akenató a Egipte no és només gràfica, parteix d'un contingut revolucionari respecte la religió egípcia en aquella època. La funció artística i la política solen no estar renyides. El que vull dir és que l'art no pot estar fora d'aquest ànim de trascendència. El problema radica en la concepció del que s'anomena "artista" com un ésser apartat de la realitat que l'envolta. Un artista és aquell que dóna forma conscientment o inconscientment al seu "aquí" i "ara"; però la trascendència , requisit indispensable de la seva obra, pot estar limitada a les complexitats de la seva ment i aquesta pot ser la d'un "poca-solta". Els grans artistes contemporanis com Picasso o Klee tenen trascendència perquè les complexitats de la seva ment van girar al voltant de arquetips culturals que vinculaven a l'home amb les lleis de la naturalesa i assumien una forma inicial bàsica, en diré universals, i van aconseguir donar-los forma i comunicar-los. Un imitador de les mateixes tècniques, colors, estil, etc. Mai arribarà a ser trascendent perquè no parteix del mateix panteó d'universals. Roxana Cuba ens parla del que vol aconseguir amb aquesta intervenció a la via pública: "Pretendo rescatar la estética implícita y la demanda ética del testimonio, producto de la emoción colectiva plasmada en estos enormes lienzos, que sirva de pretexto y estímulo para una nueva intervención." Hi hauria, doncs, dues actituts no excloents de l'artista. Una en la qual dóna forma comunicativa als "universals" els quals té accés la seva ment. I una altre on assumeix la funció de donar forma artística, pensant en el futur, a la construcció d'un sentit d'identitat i de causa simultàniament. Klee, per exemple, va estudiar la percepció humana i el misticisme, això es pot percebre a la seva obra. Goya va fer artefactes que van sobreviure perquè el futur els utilitzés. Però... què vol dir donar forma? Si plantegem que l'art és comunicació en el millor sentit del terme i que és informació, hem de deduir que ha de ser eficient en això. La forma ha de ser tan eficient que permeti que l'objecte pugui ésser gaudit en absència de l'artista. Però ara entrem en la discussió política vs. art: per què el realisme socialista és avui objecte de propaganda i no de objectes d'art? Doncs perquè partia d' una idea preconcebuda, ja que no va sorgir de universals ni de la realitat circumdant; només va ser una imposició ideològica. Estem en una època en la qual la egolatria dels estats i la globalització consumista han causat corrupció, la gent està desamparada i amb crisis d'identitat. Els mitjans imposen el mal gust com a element de dominació i els artistes pinten i esculpeixen pels poderosos o els seus amics. Hi ha una espècie de antropofagia social que ha despertat una latent resistència cultural en la mateixa base de les societats, i aquesta no té canals per on poder-se conduir.
Roxana Cuba desenvolupa tota una concepció artística,
un "donar forma", a partir de la seva reflexió de la
situació, la seva conseqüent experiència política
activista i la seva qualitat d'artista. El resultat, al meu parer, és
espectacular. "Esta es una propuesta artística tomada del Muro de la Vergüenza, una de las actividades creadas e impulsadas por La Resistencia, en la larga lucha contra la dictadura fujimontesinista y por la construcción de una verdadera democracia. El original, una tela de cuatro metros de alto por quince metros de largo, se instaló durante el año 2000 en la Plaza San Martín de Lima todos los miércoles. En ella colocábamos las fotos de los personajes nefastos del régimen. Ahí, por medio pinceles y plumones, las personas podían expresar su repudio e indignación como una sanción moral a estos individuos que llenaron de horror y miseria nuestra vida cotidiana." L'artista
va agafar una decisió important, el fer que el missatge trascendeixi
i que no es quedi en el moment immediat de la conjuntura. Que no fos
un "pamfleto" de anti-propaganda política, sinó
que quedés com el testimoni d'una cosa que no s'ha de repetir.
Aquesta és la funció cap al futur de la que parla Fowles
i que he mencionat en el cas de Goya. Perquè la protesta trascendeixi
i es transformi en una referència va portar inicialment fotos
en negatius del mur a serigrafiar sobre roba, més tard sobre
ceràmica. Va intervenir d'aquesta manera l'objecte polític
(les fotos) per afegir-li un contingut artístic, li va donar
forma. Però això no va quedar aquí, perquè
només permaneixeria l'artefacte, i per això va decidir
fer del plantejament artístic un de caràcter interactiu,
a on l'artefacte fos novament intervingut pel públic. Roxana va traçar d'alguna manera una diagonal entre la falsa dicotomia art o política al exacerbar la seva propia creativitat i fent-la rebotar contundentment en l'anonimat de l'home del carrer. La va exacerbar establint els paràmetres d'un llenguatge interactiu propi; blanc i negre, pintura, conversa amb els participants, ubicació en una plaça pública. La va fer rebotar en intervencions públiques en places de Lima, Cuzco i Ayacucho. I després de cada una d'aquestes intervencions, les va exhibir a manera de murals reordenant les cartulines intervingudes. L'artista va pensar en seguir-ho fent en d'altres ciutats. L'espai que construeix la artista és un espai on les imatges i sensacions inaccessibles a la gent per culpa de la dominació social, el poder dels mitjans de comunicació i les convencions del mitjà artístic, es transformen en un lloc i un objecte a on hi poden representar allò que no està permès o és inaccessible. Oscar Ugarteche, economista i escriptor contemporani, parla del "Muro que habla" relacionant-lo amb la obra de l'artista chilè Dittborn qui, per no oblidar la dictadura de Pinochet, treballa sobre identikits, fotografies i dibuixos infantils en una seqüència rítmica que aclapara a l'espectador al mateix temps que l'engalipa. I segueix: "així, els assoliments del mur de paraules, noms, insults i dibuixos van ser fotografiats i després passats a serigrafia sobre cartulina negre acabant amb un resultat anàlog al de Dittborn. Les serigrafies són col·locades en cartolina negre per després ser intervingudes novament dins d'espais controlables. La plasticitat, evocativa de les lluites compartides dels anys 90, ens convida a no oblidar i ens provoca a continuar intervenint." Desde el punt de vista d'activisme polític, les experiències de Roxana han enriquit les activitats polítiques de La Resistencia. Els murs de la vergonya que desde fa dos anys i mig s'instal·len tots els dimecres davant el Palacio de Justicia, han estat redissenyats, i a la vegada transmeten conceptes i indueixen opinions als vianants, més que exclamacions. Hi ha, doncs, gràcies a l'obra de la artista, un camí de doble via entre l'art i la política, un pont real i efectiu. La artista està reconstruïnt el polifacètic al integrar l'emoció social a l'objecte trascendent, a l'objete de l'art. La diferència amb altres artistes contemporànis peruans que han volgut integrar política i art, és que la política en la seva obra no sorgeix d'una idea preconcebuda, sinó que la artista ha construït un espai participatiu interactiu, de manera ordenada, on els conceptes sorgeixen sota les aventatges de l'anonimat col·lectiu. Roxana Cuba té un projecte, un enorme mural ceràmic en un lloc públic, perquè les frases generades en aquestes successives intervencions no estiguin restringides a les galeries d'art, ja que els fenòmens polítics i socials que les van originar han de formar part de la memòria col·lectiva d'un poble al qual per segles se li ha impedit la capacidad d'expresar-se i recordar. Amb aquesta obra roxana demana dues coses: La primera, exigeix una impostergable transparència i ètica en el maneig dels assumptes públics. I la segona, creu en el dret i el deure dels pobles a participar en les decisions que els beneficien o perjudiquen. I continua amb el pensament ple d'honor: "No som demòcrates d'última hora, hem lluitat en l'època més dura de la dictadura fujimontestinista sense fer-nos enrere. Doncs aquí i ara, la lluita continua, en el període més dur i difícil d'aquesta democràcia encara virtual". Crec, finalment, que Roxana té molt clar que l'individu creatiu es deu a la seva societat perquè sense ella no existiria, així com la creació individual ha de ser també patrimoni de la societat on viu. (FOTOS EN EL ORIGINAL) Sobre aquestes línies, la primera foto, roxana pintant "No a la impunitat". La segona, preparant el Muro que Habla. Repercussions socials de l'objecte d'art El muro que habla
Però, quines són realment les reaccions de la gent davant
d'aquesta obra? Enceta crítiques, diàlegs i recolzament
mental. Pel seu missatge clar i reivindicatiu ("No a la impunitat"
seria la frase que definiria més bé el conjunt d'escrits
del Muro que habla) no deixa cap dubte que la obra (la qual representa
molt bé el caràcter de la artista) rebutja tota la sèrie
de injustícies, les quals ja he parlat d'elles anteriorment.
Però el que realment importa és si aquestes obres compleixen
la seva funció social o, si per contra, depenen del govern i
de la benevolència de les institucions entre altres (dins del
mateix sistema que critiquen) si aquests permeten que aquesta intervenció
a la via pública es realitzi o no. I si es realitza, quines són
les reaccions dels acusats? Al costado de la playa hay una enorme loza de concreto vacía y un cementerio que parece extraído de una película de terror, con tumbas abiertas y lápidas rodeadas de cercas de madera asemejando cunas. En esa loza estuvo un campo de concentración desde el golpe de Pinochet en 1973 y fue una terrible prisión por muchos, demasiados años. Los activistas políticos de Iquique fueron confinados en un cuartel en el puerto. Tuvieron que construir sus propias barracas. La tortura, los fusilamientos y las desapariciones tejieron una historia de horror alrededor de un siniestro militar llamado Forrestier que dirigía el campo y hoy camina impunemente, muy suelto de huesos, en las calles de Santiago. Treinta
años después los sobrevivientes conforman una corporación
de ex presos políticos que persiste en mantener la memoria con
acciones y actividades en la última semana de octubre de cada
año. Este año fue especial, se conmemoraban 30 años
del golpe. Este
año hicieron una invitación internacional a artistas para
el evento. Muchos se comprometieron y después se disculparon.
Del Perú invitaron a Roxana Cuba y su intervención llamada
'El Muro que Habla' que esta inspirada en una de las actividades de
La Resistencia en su lucha contra la dictadura, la impunidad y la corrupción.
Esta intervención ha sido realizada con anterioridad en Lima,
Cusco y Ayacucho en Perú. Con
un ligero retraso la actividad comenzó casi a mediodía
e iba a permanecer hasta las 6 p.m. ya que en Iquique hacen siesta.
La respuesta de la gente fue la esperada. El crear un espacio abierto
y protegido al mismo tiempo, dentro de la audaz propuesta artística
de la invitada y el estar la actividad en paralelo con una exhibición
en el hall del teatro de desgarradoras obras manuales y artísticas
hechas por los presos en cautiverio con vidrios rotos y clavos de durmientes
permitían asegurar el éxito del evento en su dimensión
cultural. Poco después un pequeño grupo enardecido conducido por el hijo menor del alcalde, acompañado de matones, irrumpió en la actividad y arrancó a viva fuerza, en medio de insultos a la artista, las cartulinas donde estaba la frase que alguien había puesto contra su padre. Los miembros de la corporación Pisagua rechazaron a los matones y se sintieron confundidos pues el evento era apoyado por la municipalidad y en su concepto se podría haber evitado que pusieran la frase contra el alcalde. Roxana Cuba les explicó que su propuesta artística, razón por la que la invitaron, era un espacio libre cuya única limitación era expresarse a favor de la la impunidad y los criminales; y que ella retiraría el mismo si se le ponía alguna censura. Reconsideraron la situación los anfitriones y se decidió volver a colocar las cartulinas arrancadas y continuar la intervención artística. Poco después otro hijo del alcalde con igual violencia, que increíblemente había sido parlamentario, agredió nuevamente a la actividad y arrancó las cartulinas repuestas. Pero la cosa no quedó ahí, ya que la esposa del alcalde ordenó que cerraran el teatro a la exhibición de los trabajos de los ex presos políticos, retiraran unos andamios que soportaban el muro y un empleado municipal derrumbó parte de él. La artista procedió a retirar el muro sin mayor prisa, pues estaba en camino la prensa televisiva. Una de las ex presas políticas escuchó de uno de los matones municipales diciendo que si la artista se demoraba más derrumbarían el resto. La mujer valientemente reaccionó tomando un madero y enfrentándose a los matones les dijo que si se atrevían les rompería la cabeza a palos. Cuando
llegó la televisión, rápidamente nos dimos cuenta
que había un Fue duro para los ex presos políticos que se evidenciara que la 'democracia' formal y representativa es solo una fachada, ya que bajo ella sigue la represión y el engaño oficial. Experimentaron la absoluta falta de respeto hacia la memoria compartida, el arte comprometido con los derechos humanos y el testimonio de una pesadilla registrada en obras hechas en cautiverio, que en su momento fueron recursos que les permitieron sobrellevar su terrible e injusta condición. Lo que mas les dolió fue que su antiguo compañero de celda permitiera la agresión de su esposa e hijos a un evento que costó meses de inversión y esforzado trabajo. El
día siguiente al descubrir una placa en el monolito conmemorativo
de la masacre de Santa María de Iquique hicieron un desagravio
público a la artista, declararon valientemente en la radio y
tomaron una posición firme respecto a la situación. Desgraciadamente
parece que sí, que el sistema depredador se defiende, que con
rituales evade la sustancia de los hechos de lesa humanidad. Pero ella
es una estrategia epidérmica ya que la reacción está
a flor de piel cuando el engaño se evidencia. Los sucesos alrededor
de Pisagua deberían hacer reflexionar a todos aquellos que piensan
que la normalidad legalista traerá justicia. La experiencia chilena
demuestra que no es así. Todo ello estuvo sintetizado en una
frase que se dijera en 'Si los olvidamos, los matamos de nuevo' Una obra d'art activista, una eina de transformació social, serveix per conscienciar, per entrar en diàleg, per discutir, per no oblidar, per dir no a la impunitat d'uns assessins que han causat uns genocidis espantosos. En aquest sentit aquesta obra compleix les seves funcions. Paloma Blanco, al seu llibre "Modos de hacer. Arte crítico, esfera pública y acción directa) diu que "seria necessari anar més enllà de la crítica de la representació i dels signes dominants i oferir alternatives, obrir espais d'oposició i conflicte més enllà d'aquesta esfera d'intercanvis simbòlics, entrar de ple en terreny polític i desenvolupar un desafiament clar i radicalment democràtic a la figura del poder dominant i les seves construccions interessades." Bibliografia BARTHES, Roland (1999 [1957]) "El mito hoy". Mitologías. Madrid: Siglo XXI BLANCO,
Paloma (2001) "Explorando el terreno" A Paloma BLANCO; Jesús
BECKER,
Carol (1997) "El artista como intelectual público".
Traducció de "The Artist as a Public Intellectual".
A H. GIROUX i SHANNON (eds.) Education and Cultural GABLIK,
Suzi (1995) "Nuestros estudiantes necesitan la ciudad". Traducció
de "Our HOLMES, Brian et al. (2001) "Ne pas plier". A Paloma BLANCO; Jesús CARRILLO, Jordi CLARAMONTE i Marcelo EXPÓSITO (comps.) Modos de hacer. Arte crítico, esfera pública y acción directa. Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca. GABÁS, Raúl (19 de setembre 2003) "Decálogo de la memoria". (article del Periódico) Secció: "Monumental" BILAR,
Nel·lo (2003) "Del mono azul al cuello blanco:transformación
social y práctica artística en la era postindustrial"
. (Comisariado por José Luis Pérez Pont) Editat per: MARZO
RODRÍGUEZ, Pier Paolo (Lima, 30 de julio de 2003) "SOLICITUD
DE Enciclopedia: "Geografia Universal" (1993) (vol.8) "America". Editorial 92 s.a Enciclopedia: "Geografia Universal" (1997) (vol.11) "Suplement d'actualització". Editorial s.a.
|
cerámica | intervenciones | textos | allpamérica | promoción cultural | activismo | una pasión, el Perú | página principal
